Amenaces

Avui he tornat a saber que algú m'estima poc i que no desitja res de bo per a la meua integritat física. Res de nou.
Deia el meu amic Joan Fuster que allò únic que temia és l'agressió física, que les paraules no li feien cap mal. Jo dic que a mi tampoc em fan massa por les amenaces físiques, tal volta perquè no arribe a pensar mai que algú puga fer-me un mal irreparable, que aquells que em volen poc no arribaran mai a estimar-me tan poc com per a fer-me sang o traure'm el fetge.
Fins i tot, com que sóc una miqueta masoquista, sempre ho he sigut, tampoc és que em faça terror que algú em faça un forat a la pantxa i se me'n vaja per allà la vida que em queda. He tingut unes quantes ferides sagnants al llarg de la meua vida i el dolor és suportable.
A mi el que em dóna pànic és la malaltia. I més encara la malaltia llarga i penosa per a aquells que m'han de suportar la malaltia. Em fa por la pèrdua de la consciència i la continuïtat de la meua vida física sense vida intel·lectual.
Aquest és el meu testament vital: no em deixeu viure una vida vegetal. No sóc jo un vegetal. No vull viure una vida vegetativa. Ajudeu-me en tal cas. Gràcies.
I en acabar tot, escampeu les meues cendres a sobre d'unes quantes muntanyes del meu País.
A mi les cendres em donen el mateix, però si puc emprenyar després de mort una miqueta encara els meus estimats parents, per què no fer-ho? he, he!